Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/300

Aquesta pàgina ha estat revisada.

ta casa a n'en Deberga, a qui'm deyas que no pot veure ni en pintura? Quí, que no haja estat en gran intimitat ab l'Elvira, podría saber aquexes histories de lo passat ab tu a Puigcerdà, que ni a mi matexa m'has contat may?
 — ¿Histories? Histories de Puigcerdà, dius? — feu, de sobte, la Pilar, espalmada de sorpresa. — Ahont son? Què dius, ara?
 — Al anònim. Que no ho has llegit?
 — Nó, nó. Dónamel. A veure; — exclamà l'aludida, abalansàntseli demunt pera ferse ab el paper, que l'Osita tenía encara als dits.
 — Oh! nó, nó, nó! — saltà aquesta, de repent. — ¿Què he fet. Deu meu, què he fet? Ignóral. Més val. Ignóral. No'l llegiràs, no'l llegiràs.
 — Per Deu, Osita, déxamel veure, dónam l'anòmim.
 — Nó, — feu aquesta, reculant esferehida, — nó, no'l llegiràs. A què disgustarte més? no siguis tonta. — Y ficantse decididament el paper al pit, s'atansà altre cop a la Pilar, pera persuadiria ab rahons y més rahons, a no llegir aquella infamia.
 Mes ella, sense escoltarla, comensà a repetir y més repetir el mateix prech ab una cantarella estúpida que feya tremolar per sa rahó, fins que, de prompte, solta un xiscle d'esglay esferehidor, extrany.