parà en jogar la derrera carta. Y aquesta fou el procediment noble, nou y socorregut de la calumnia anònima. Son adalit sería l'Elvira, aquella noya tan enterca, imprudent y animosa, que, avesada ja a mirar a sa mare ab prejudici y a ajovarla fàcilment, correría, sens dubte, a Barcelona, pera acabar ab tot allò.
D'aquí que, quan la Pilar comensava a respirar sens opressió per primer cop a la vida, quan més tranquilament fruhía de la independencia tan llargament gruada, una lletra de l'Elvira, per demés insolent, horrible y crudelment injusta, la corferí y dexà sense sentits.
«Si jo no'm recordés de certs passatges de la meva vida, que ja'm van costar prous llàgrimes a Cerdanya, — deya aquella lletra, — tindría encara'l consol, qu'avuy, ¡pobra de mi!, no'm queda, de poder dubtar. ¡Que trist, pera una filla, el no tenir ni aqueix consol tan pobre! ¡Qu'horrible, Senyor, qu'un vil paperot com el que goso a inclòuret, m'haja descobert, tot d'una, la teva hipocresía y l'engany en qu'he viscut! Totes les sospites qu'havían llampegat pel meu cervell, com flames infernals, de les que jo fugía esferehida, han de resultar, donchs, certes? Míra, míra lo que diu aquest anònim, y vès si pots amidar l'hor-
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/296
Aquesta pàgina ha estat revisada.
