del pedrega! pera durla a camp més plà y desbrossat.
— Díguim, díguim: què fan? què sab de l'Elvira? còm està l'Enriquet? —
Y per aquest camí, que, si ample y expedit al principi, aviat els sembla àrit com un desert, van arribar, halo, halo, a la vall frondosa y gerda de la franquesa anyorada. Y al vèncer ell la violencia de ser el primer en retirarse per pura cortesía, s'havían
ben esvahit ja tots els encongiments y quedavan perdonats tots els agravis.
— Puch comptar de nou ab el meu amich? — feu la Pilar.
— Senyora...
— M'ha tingut tant temps dubtant... —
En Deberga l'acaronà ab els ulls y ab un somrís pidolayre, fins qu'ella rendí l'esguart, ruborisada com una nena. Ah! qu'hermosa, qu'hermosa va sentirla axís, ab aquell color rosat, aquells ullassos baxos y aquell esllanguiment virginal!
— Y axò'm gosa a dir! — feu finalment, ab tristor tan sincera, qu'extremí a la Pilar de cap a peus.
Y regnà un nou silenci comprometedor, en que no gosavan a mirarse ni arribavan a pensar, fins que'ls desvetllà de sobte la veu jovial de la Clotilde que, ab tò un xich mofeta, repetía:
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/290
Aquesta pàgina ha estat revisada.
