Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/289

Aquesta pàgina ha estat revisada.

els del rigodon: dantse la mà'ls que fingían fugirse.» — pensava.
 Y efectivament, encara que ben tardet un y altre, pera més inutilment amagar el desitx que'ls feu frisar desde mitx día, primer ella y després ell, tots dos varen comparèxer. Sortosament no hi haviía de visita cap estrany que pogués enfrenar l'expansió de la Clotilde, y aquesta, verament radiant d'orgull, al anar en Deberga a fer reverencia a sa amiga, l'agafà per la mà y ab tò còmich, pera esbargir de cop tota serietat enfadosa, va dir, estrafent una presentació:
 — Suposo, qu'un y altre, encara's deuen regonèxer, ¿veritat? —
 Una flamarada passatgera enrogí als aludits, y una forta encaxada de mans, tremoloses y fredes, restablí la cordialitat volguda.
 — Quína manera d'olvidarnos! — no més gosà a exclamar ella.
 — Vol dir que no ho volía axís? — insinuà ell, ab somrís amargant.
 La Pilar s'esgroguehí d'esglay devant del perill de respondre. Si afirmava's declarava y si negava també. Però, què? ¿Y que no ho feya, aduch callant, ab son posat encongit, sos ulls a terra, ab tota aquella turbació insòlita? Tant, tant havía dit ja al cor igualment emocionat del jove, que, plè de compassió, ell fou qui s'apressà a trèurela