Y en Marcial exí contentíssim, y la Clotilde, aquella vetlla, corría a casa la Pilar pera dirli, en el moment que logrà sustrèurela de la tertulia, qu'havía tingut a ne'n Deberga a casa.
— Per Deu, no li has pas parlat de mi?
— Ni una paraula. Però ell venía pera tu; no'n dubtis.
— Quína manía tens ab aquest home, mare de Deu! Y ell, que lluny dèu estar de pensar en mi!
— Tant com tu. Pilar. Us conech a tots dos y vuy reconciliarvos. Dimecres no vinguis. Sería inútil, ell no vindrà.
— Que's casa la seva tía?
— No, càh! Pera dissimular, dòna. Però l'altre dimecres no faltis, qu'ell no hi faltarà, n'estich segura.
— Quínes ilusions te fas, Deu meu! —
Però, nó; qui encertà verament fou la Clotilde; el primer dimecres en Deberga no s'hi acostà. El segon... ell sí. Qui hi faltà fou ella, la Pilar, que no va saber vèncer la vergonya.
La Clotilde que's mamà tot seguit la partida, restà, llavors quieta, y quinze díes després, esperà somrient l'hora dé son triomf definitiu, immancable. «Vès quín problema! Es tan clar, com que dos y dos fan quatre. Els balancés aquests acaban sempre com
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/288
Aquesta pàgina ha estat revisada.
