Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/286

Aquesta pàgina ha estat revisada.

arribat a crèurem capàs de fer amistats de temporada?
 — Sembla que li ha entrat molt endins axò, Marcial?
 — Per Deu, còm nó, Clotilde? Me creíria vostè també capàs de...
 — Vaja, nó; es veritat. Y ja qu'es tan bon minyó, jo'm brindo a reconciliarlos. Li oferexo la meva casa. Ella, hi vé sovint; potser s'hi trobaràn... Y axís... vostè no me anyorarà.
 — Do. ..lenta!
 — Vostè es el dolent, qu'encara no'm promet rès. Y que rencorós. Deu meu! —
 Y ni axís logrà la Clotilde arrancarli cap promesa.
 Però, per ferms que fossin els propòsits d'en Deberga quan pensava en sa falsa posició, no ho foren prou pera resistir els estímuls de la temptació que va saber posar en jòch aquella dòna. Quan volem justificar els determinis que més ens venen de grat, l'enginy sempre'ns té un escut a punt. Y en Deberga, trobantlo en puerils debers de cortesía y d'urbanitat, no trigà pas quatre díes en trucar a la porta de la Pons.
 Hi anà trempat, axerit, enganyantse a sí mateix ab l'esperansa de que, ab aquesta visita inesperada y algun'altra de lluny en lluny, quedava com un cavaller y burlava