Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/277

Aquesta pàgina ha estat revisada.

riure un xich, potser; però féste'l càrrech de que'l món no'ns sabría perdonar qu'anessim soles y que, si no es ab tu, no tenim ab qui anar. Lito, per Deu, no'm diguis pas que nó. ¿Sabs què volem? Que'ns aguantis la capa al Liceu. No seràs sol sempre per axò, ¿entens? Ja't proporcionarèm una compañera ben elegant y distreta, una molt amiga de l'Andrea ab qui tu podràs conversar, la Clotilde Pons. ¿No la conexes? Be prou coneguda qu'es a Barcelona. Sí, home, sí... una d'alta, blanca, ampla de cara y caderes, però de còs ben trencat, que té un nasset prim, prim, y aguileny, una boca també prima y uns ulls rodons, de nina petita, petita, qu'a mi no sé per què, tota plegada'm recorda una òliva. . . Una, que viu al carrer de Valencia, que té, ja fa anys, el marit al manicomi, y que sempre va sola, molt estirada y molt seria.
 — He sentit parlar d'ella a la Prim, sí, però no la conech. ¿Y ahont ens hem d'ajuntar, diu, al Liceu?
 — Sí, al Liceu. Ens cedexen el torn impar d'un palco de primer pis. Ja ho veus: t'embarguem dues ò tres nits per setmana. No'm diguis pas que nó, Lito; axò sí que no t'ho sabría perdonar. —
 ¿Mes, còm havía de negarshi aquell nebot, posat com estava a assegurarse per tots