— Jo so agrahida, y t'ho probaré.
— Tití, no li demano ni axò. Vostè m'ha fet de mare. Els mellors anys de la vida, jo els dech a vostè. So jo, el qui ha d'agrahir eternament, passi'l que passi, fassa vostè lo que vulga d'aquí en endevant. —
La Tula, verament commosa, li donà una lleugera premuda al genoll.
— Ademés, fill, que lo qu'està en el voler de Deu, tots ho hem de respectar. Si jo t'ofengués donante per oncle un home immoral, si jo embrutés l'honra de la familia ab un acte lleig ò posantla a mans d'un perdulari...
— Aquest fora l'únich càs, Tití, en que jo m'hauría permès, no oposarmhi, per que ni la lley me donaría'ls medis, ni jo so amich, com vostè sab, de gastar forses en và; però sí d'advertirla a vostè y procurar dissuadirla ab bons consells. Quan vostè, segons sembla,'s determina a unirse ab aquell senyor, que jo encara no conech, suposo que'n té ja'ls mellors informes... y, essent axís, ¿què hi haig de dir, pobre de mi? —
Aquell espurnill de dòna, s'encengué, se inflà tota d'entusiasme, fent, llavors, un elogi ditiràmbich del seu escullit. Era de una familia antiquíssima de Huesca, Marquès de Castejon de Monegros, comte de
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/275
Aquesta pàgina ha estat revisada.
