Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/270

qui diu, dut enveynada dins de sí matexa l'ànima de la seva senyora, podía conèxer aquell secret. Però, què secret ni secret... si, en quant ell se dexà caure a la Piscina del Círcol, pogué persuadirse de que'l fet era ja de domini general? Les indirectes, les brometes, per lo vist ja preparades, ab que procuraren mortificarlo tots aquells tertulians, delatavan a les clares lo extensa y vella qu'era ja la broma. «¡Adiós mi dinero!» semblava que li deyan tots, ab l'accent caritatiu qu'es de suposar. Y l'home no tingué més remey qu'obrir velis -nolis el paraygua y parar el xàfech ab tota la paciencia y bon humor que l'ocasió exigía.
 Passat el temporal, sortí a passeig ben sol, tot escorrumpit, dins d'un cupè del mateix Círcol, desitjós de trassarse un plan. Aquell «adiós mi dinero,» que condensava lacònicament tota l'actual perspectiva de son pervindre, havía llampegat ja pel seu cervell, al sentir el relat de la Casilda, qui semblava pronunciarlo també, no sols per el senyoret, sinó per la senyora y tot. Era, donchs, ocasió de pensar seriament en pendre un determini salvador. Mes, ben aviat vegé que, oposarse al disbarat qu'anava a fer la seva tía, a l' imprudencia mortal, que'n deya la Casilda, era impossible. «¿Ab quín dret, ab quína rahó, ab quína autoritat, s'oposa-