Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/265

me sembla qu'aquell bon mosso no t'es indiferent, y qu'a n'ell tampoch n'hi ets tu.
 — ¿Que vols dir que, potser, es la mitja taronja desparionada de que parlavas? — feu la Pilar, forsant una rialla pera tirarho un xich a broma y dissimular mellor.
 — Quí sab, noya, quí sab? De més verdes ne maduran. — Y, tot seguit, prenent un tò serio: — Escolta, sígam franca: quan lo del dot, no se't va acudir may anarho a consultar ab ell?
 — Clar que sí.
 — Donchs, ¿per què no vas anarhi?
 — Per lo que ja t'he dit.
 — ¿Per aquells escrúpols? Càh, noya,càh! La senzilla amistat, no n'admet d'escrúpols com aquells; més aviat se'n riu. Tu t'enganyas a tu matexa, Pilar.
 — Però, ¿que't pensas que som tan, tan amichs, com tot axò? Míra: del día que tu'l vas veure a casa, no hi ha posat més els peus.
 — ¿Y tu vas reparar en posarlos al seu despaig? Malo, malo, malo! El preludi del duo... oh, no'n dubtis, nó... va sempre plè de vacilacions de violí. Ja'l cantarèu aquest duo, ja'l cantarèu, ja.
 — Càlla, boja, més que boja!
 — Mira: lo que vull, jo, es vèuret ben ditxosa. L'única clau pera serho, es estimar