— Se tractava d'una filla, Osita. Tu haurías fet altre tant.
— Jo? Beneyta, massa bonatxassa qu'ets! D'una filla? Sí. Però d'una filla qu'es rica... quan... tu, què tens? D'una filla que's casa ab un potentat! El fet mateix de ser tan rich el seu pretendent, t'excusava a tu, dòna, de...
— Ja vaig dirho jo matexa.
— ¿Què't van donar a tu, al casarte ab un home rich?
— També, també ho vaig fer present; però, Osita, la meva noya té rahó: els meus pares no podían.
— Ah, y tu pots, per ventura?
— Càlla, càlla, per Deu!
— Vaja! anar a engrexar a un ricatxo, tu, infelissa, tu? Tu, qu'ets exemple viu de si s'ho merexen! Míra quins testaments fan!
— No diguis més, no diguis més; — pregà la Pilar, avergonyida y arborada d'indignació.
— ¿Per què no ho consultavas a un advocat?
— Ja vaig ferho. Vaig consultarho ab el senyor Balcells.
— Ab el de casa Dou? Beneyta, més que beneyta! No'l tindría poch confessat l'Ortal. Ab un altre, dòna, ab un altre.
— No vaig gosar ferho. Les qüestions de
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/263
Aquesta pàgina ha estat revisada.
