Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/260

— Tu, sí, qu'encara estàs ben guapota. Però jo?... —
Axò suscità un d'aquells graciosos pugilats d'alabanses mútues, tan freqüents fins entre dones series, quan se tracta de ponderar la bellesa ò la bondat de les interlocutores. Y la conversa girà, a la fi, sobre'l tema que l'Osita havia donat al comensar.
— Deu meu, quina temporada hauràs passat, pobra Pilar! En fi, no hay mal que por bien no venga, que diuen els castellans. Axò t'haurà distret bon xich del dol d'haver perdut el teu pare. Sempre val més passar tràfechs ab alegríes, que tenir un repòs plè de tristeses.
— Oh, filla, no tant com sembla; — exclamà la Prim. — Hi ha hagut moments en qu'he tingut de plorar forsa la falta del meu pare, ab tot y ser, com tu sabs, un baluart ben flach pera poder combatre ab en Robert y l'Elvireta. —
La bona amiga, assentí ab tristor, y ella, dexant escapar un sospir, continuà:
— M'he tornat a figurar, alguna vegada, que'l meu nom es tot un símbol. Una pobra viuda, com jo, a la qui han dexat indefensa la lley, la voluntat despòtica d'un marit difunt y, com diu la noya, la coxíssima educació que rebem les espanyoles; creu qu'es un pilar ben prim, pera poder aguan-