Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/256

gran pecat. Però, quan passada aquella setmana, tornà a sentirse ella, com si hagués recobrat l'esperit perdut, y rodant desenfeynada per la casa, va trobarse sense'l pare, sense'l nen, sense la filla causant del trahut ja esvahit... aquella pau, aquella soledat tan desitjada, li semblà una aberració. Volgué recullirse, pensar, formarse un nou plan de vida que s'emmotllés en absolut a sos gustos y aficions, y tots sos pensaments y meditacions van convertirse aquell día en planys y lamentacions exagerades de son passat, de son present, de son pervindre. Una amargantir espantosa li amarava l'ànima, y al topar ab qualsevol obgecte que li recordés als ausents, se li mullavan els ulls, se li trencava'l cor, com si tots els amos d'allò ja fossin morts. No li era permès veure'l noy sinó'ls dijous y diumenges; ab tant temps de no fer visites, allunyades les amistats més estimades per desayres rebuts de la noya, havían perdut, les més, l'hàbit de visitarla a n'ella; a casa seva no hi anavan sinó'ls Ortal. Era evident, donchs, que, pera no morir de tristesa, li calía, com qui diu, refer aquell interior, escalfarlo ab la presencia de ses amistats més predilectes a qui aniría a visitar. No d'altra manera podría gaudirse de l'independencia que li ofería la matexa soledat. Repassà la