— Oh, y menos, menos, encara, — afegí l'Ortal, decidit ja a pèndrehi cartes, ni que fos com bonament y gayrebe a mitxa veu, — menos encara pel crèdit de la casa Hijos de Andrés Dou.
— De manera, que, segons vosaltres, lo que ja du la meva filla per herencia del seu pare, no significa rès? — obgectà, un xich ayrada la Pilar. — ¡Hem de despullar l'altar petit pera vestir el gran! ¿No veyeu vosaltres matexos que les tovalles serían curtes?...
— Es clar que sí, que significa... Però, que vols que't digui, Pilar... a n'a mi'm sembla que, en el càs present, es pràctich donar algun cop d'efecte. El món no'n sab rès del interior de les cases; se paga de lo que veu; creu que la casa Dou es una casa rica; sab que la noya's casa ab un ricatxo; ¿qu'ha de pensar, si la casas sense dot? Ell, el món, no ho sab si es hereva ò nó, la teva filla; y l'heretatge es l'heretatge, y'l dot un'altra cosa.
— El món ¿Y què m'ha donat, què'm donarà a mi'l món? — feu no més la Pilar, ja un xich marejada per les argucies del Ortal.
— ¡Uy, noya! El món ens darà ò no'ns darà; però'l fet es que'n som esclaus. Ell ens governa, y es temeritat que's paga cara el volerse riure d'ell.
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/248
Aquesta pàgina ha estat revisada.
