Cumplimentosa sempre, la Pilar li preguntà, no obstant, per en Rossendo, li demanà dispensa, y les Dou se'n empujaren al entressol pera triar sombreros, entretenintshi forsa, forsa, a fi de que la viuda Roig se cansés abaix y se'n anés. Tot fou debades. Donya Pomposa, un cop provehida de guants, se va fer ensenyar vanos, pintes, bijutería, essencies d'olor, y allí la van trobar encara les Dou, als tres quarts d'hora. Havía fet regirar tota la botiga, y califícant, axò, de pobre, allò, de massa rich, lo de més enllà, de sobrer per ella, se decidía ja a anarsen sense comprar més que uns guants, quan sentí baxar aquelles senyores.
— Ay, que me'n alegro! encara'm troban aquí. Ja s'han enllestit vostès? Anèm, anèm, donchs, que tindré'l gust d'acompanyarles fins al cotxe. —
Y ja fóra la botiga, al peu mateix dels aparadors, mentres a dins les oficiales la malehían per latosa y cursi, tornà ab les indirectes a l'Elvireta.
— Donchs, sí, filla, sí; tot ho sé, tot.
— A veure, què sab, què sab? — preguntà la noya, ab la cara tota contreta de quí's sent contrariada.
Però, donya Pomposa, disposta a mortificar a una y altra, sense immutarse gens ni mica, continuà cantant:
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/236
Aquesta pàgina ha estat revisada.
