Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/234

que, plantat al peu del gran teatre, no les perdía de vista.
 — Ah, era en Deberga; — feu la noya.
 La mare enrogí, y abdues van tombarse la cara, fins que, ja un tròs lluny, y asserenades, l'Elvira, sense introito nou, exclamà:
 — Qu'es estrany que no haja vingut a donàns el pèsam!
 — Oh, nó; — respongué la mare, tornantse a enrogir un bon xich; — ja va ser a casa'l día del enterro. —
 A l'Elvira li escapà una exclamació tan significativa, que's mossegà la llengua. Y, de seguida, ab accent desdenyós:
 — Dèu haver pensat que'l meu retorn no's mereix una visita.
 — Falta averiguar si'l sabía; — gosà obgectar la Pilar.
 — Com el vaig veure jo a n'ell, al funeral, podía ell vèuremhi a mi. Baxant d'oferir... no'n dubtis... ens mirava.
 — Potser ni axís te va conèxer. Els mantos ens desfiguran tant! — obgectà la Pilar, sens creure gota en lo que deya.
 — Explotar les amistats mentres proporcionan goigs ò diversió y olvidarles en les tristeses, mamà..., fa molt goma, ò smart, com ara's diu. —
 La Pilar cullí aquesta malicia ab amargura. «Potser sí que la noya havía trobat la