sallador que per la Pilar sentía, somnià en tornarla a pendre. «Si no'l curava, ¿quí sab?... potser li serviría de mingo pera mellor fer la carambola».
— De modo qu'heu renyit del tot, del tot; — va preguntarli ab volpellatge.
«Ey, renyit nó; l'amistat li conservaría. Oh, axò està clar: havían d'explotar plegats La Bohème. Seguirían, donchs, essent
amichs, mentres, axò sí... mentres no intentés ell tornar a comensar... car, en aquest cas, sí qu'ella filaría, fugiría tot seguit al recó més amagat del món. Oh, nó, nó, nó; n'estava d'ell y d'aquell amor estúpit, fins a dalt de tot».
— ¿Et du mien, ma petite nyebit?
— ¡Oh, par exemple! — exclamà ella, radiant dolcesa y enroscàntseli demunt. — Si tu le veux... ¡quel bonheur!... tu seras, encore, mon rat cheri.
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/222
Aquesta pàgina ha estat revisada.
