Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/216

qui ell hauría volgut infundir ànima y expressió eloqüent, com la que demana imbècilment tot enamorat a les estimades parets del temple de son ídol! «Què faría: pujarhi ò nó?»
 Com un cadet, estigué dèu minuts passejantse per l'acera del devant, rumiant vagament, esperant... qui sab què. Per fi, s'adonà del paper ridícol, de lo comentada que podría ésser pel servey la seva reaparició al pis, després de l'informació del matí, y dolentli la renuncia, va ferse una componenda: «empendría al porter». El porter ni tan sols sabía que la senyora fos al llit, ni havia vist pujar al metge. «En tot cas, l'indisposició, donchs, no podía ser gran cosa.» Y com l'home allargués la mà instintivament, pera rebre la targeta, no hi hagué remey, en Marcial n'hi entregà una, pera no despertar malicies. Y sortí, sortí depressa, allargant el pàs, pera desaparèxer de aquell carrer, avergonyit de la criaturada qu'acabava de cometre.
 «Indubtablement, me torno estúpit ò no sé lo què tinch », anava exclamantse, camí del Saló de Sant Joan avant. «Sembla que torno als divuyt anys. Tan mateix, so massa gran ja, pera rondar balcons y empaytar porters. ¿A què vé axò? ¿Per què aquest neguit pera desentranyar un secret que no