rant satisfacció per tols els porós, més encotillada encara que de costum, y axò que, al treures la toca devant del gran mirall del escalfa-panxes, abans d'estrènyer la mà a n'en Deberga, no pogué dexar de plànyers de la calor que feya.
— Ay, filla, Sarrià es lluny, y ab aquest sol!... —
A la Tula, realment se li havían ja alegrat els ulls, com si no tingués cap mal.
— Si vols reposar una mica, no farèm servir encara la sopa.
— Nó, filla, nó. No n'hi hà per tant. He dit al cotxero que torni a les cinch, y si tu te trobas ab ànimos, te'n vindràs a sopar ab mi y... un senyor que tinch convidat. Hàla, hàla, dinèm, que't contaré coses alegres. Ne porto un enfilall... —
Alta, prima, de còs blincadís, vestida de sastre y ben encotilladeta, capet menut, proporcionat a ses espatlles y a les faccions correctes de sa cara axerida y sempre iluminada per l'esclat de sos ulls daurats y de ses dents blanquíssimes, la viuda Compte amagava encara ben be uns deu anys, dels sexanta que ja tenía ben complerts. Quan entrava a casa Deberga, qu'era al menys dos cops per setmana, s'hauría dit que hi entrava'l sol; un sol reparador, que revifava a la malalta y espargía de tots els semblants
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/211
Aquesta pàgina ha estat revisada.
