Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/19

Aquesta pàgina ha estat revisada.

glades al extrem de la serra qu'ampara al poble, com dalt la quilla d'una proa trabucada y partida per una gran esberla, del còs del vaxell. Però la visió no durà més qu'uns instants. Ab la velocitat del tren, aquell castell fugía emportat pel vent, a les regions dels núvols, com el temps se'n havía endut, abans, les realitats de sa forsa y son destí.
 —¡Que fantàstich, que bonich! — exclamà la mare, fent una moxayna al menut y tornantli a tocar el front.
 Encara, parats a l'Estació, van seguir callant; però, prosseguint el camí vers Balenyà per mitx del paysatge barroch que'l tren atravessava entre montículs cendrosos, ara estriats com còniques petxines, ara axatals y atalussats com baluarts de guerra, aquests, coronats de graciosos bosquets, aquells, erms y polsosos com munts de cendra apilats per un simoun, van parlar altra volta del castell que la noya calificà en brometa de wagnerià.
 — Me sembla—digué en Deberga—que vostè no es gayre entusiasta de Wagner.
 — Del músich, sí senyor. Del poeta no tant;—feu ella, enrogintla de sobte la por de haver dit un pecat.
 — ¿Un poch massa romàntich, eh? — preguntà ell, somrient.