Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/189

Oh, cah! Tampoch, tampoch tenía prou franquesa ab ell pera desbotar contra aquells cunyats que li havían robat y retingut la filla en moments tan aflictius, ni pera comunicarli cap intimitat dolorosa de les que li estava dictant el cor!» Una aprensió misteriosa y may sentida enfrenava'ls més naturals impulsos d'aquella dòna comunicativa, com si en tot lo qu'anava adir hi vegés perills d'esser mal interpretada. Sens saber per què, en aquell moment, va recordarse, mitx sofocada, de la derrera conversa ab la viuda Roig. Y axís, la conversa que s'inicià fou lo més extranyament cerimoniosa y freda que pogués somniar en Deberga. Comensà la Pilar confiantli ab moltes reserves y distingos, l'extranyesa que li causava'l silenci dels seus cunyats, l'aprensió que tenía de que'l públich pogués interpretar malament aquella ausencia, quan, trobantse ahont se trobavan, temps els sobrava pera haver ja comparegut. Li consultà, per fi, què faría ell, ara com ara, en el lloch d'ella: si insistiría ò nó en demanar que vinguessin.
 «Ell feya molt poch càs del dir de la gent, però, en aquesta ocasió, estava casi segur que ningú diría rès sinó lo que lògicament ha de pensar tothom que no estiga ofuscat com ho estava ella pel trastorn. Volía dir, que si'ls ausents no havían vingut encara,