Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/184

veus d'ells, per si sentia la d'algú que li meresqués prou franquesa pera encomanarli l'Enriquet qu'havía de presidir també'l dol.
 —Osita, m'has dit que'l teu pobre marit no ha pogut venir ¿vritat? A quí podré confiar aquexa criatura, Deu meu? Tinch por qu'al cementiri no me li doni alguna cosa. ¿Vols fer el favor de veure a la sala quí hi hà?
 —Dòna,—feu l'Osita,—tindrà'l capellà al costat, el teu cosí, l'Ortal...—
 Però en aquest moment, entrà a la saleta un home alt, jove, de maneres fines, que se'n anà de dret a estrènyer la mà de la Pilar. Aquesta arrencà'l plor y va estrènyer tan fortament a sa vegada la del jove, qu'aquest se sentí trasbalsat, saludà ab reverencia sense descloure la boca y reculà pera retirarse.
 —Nó,—pregà la Pilar, fent un esfors,—tingui la bondat d'escoltar dues paraules: l'Enriquet, que ja sab vostè lo impressionable qu'es, anirà al enterro. ¿Me vol fer la caritat de vigilàrmel al cementiri, de procurar no vegi l'enterrament? Es tan jove, pobret! Aquexos espectacles son tan desgarradors!...—
 En Deberga assentí ab una reverencia silenciosíssima, acompanyada d'un'altra encaxada forta, y sortí d'allí. Dues hores des-