Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/174

gué la Julita.—Ahir, ab aquelles converses, ni m'hi vaig poguer fixar.—
 Y xipollejant y saltant com un parell de cuaretes, van plantarse, en pochs minuts, sota la volta de verns que voreja'l gran mirall.
 —¡Ay, qu'hermós! qu'ideal! ¡que poètich!—exclamà la forastera, parantse en sèch, al descobrirlo.
 Realment estava encisador. Les lluhissors ambarines del cel lliscavan pel cantó d'ensà com omplintne un gran biaix d'or licuat. Aquest se barrejava arreu ab un altre d'argent viu, qu'aquí bullía y allà's prenía y glassava fins a emmirallar, capgirada, la glorieta central. Una gran clapa quieta, de líquit verdosíssim, retratava, després, en negre, les vernedes, en llengarades de foch les bombetes elèctriques, que comensavan a encendres, en tons crusos els coronaments d'alguns chalets y les barquetes immòvils. La quietut, el misteri, l'agonía lenta y gradual d'aquelles postreres lluhissors del día, que semblavan anegarshi, desprenían com una bahor de melangía, que penetrava'l cor, despertant l'emoció agre-dolsa d'una balada heineiana ò d'un nocturn de Chopin.
 L'Elvira recordà que, pochs díes abans, devant del mateix espectacle, en Deberga havía exclamat, tot d'una: «axò es poesía y