Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/171

Aquesta pàgina ha estat revisada.

cava'l piano ò llegía, fins que, allà envers cinch hores de la tarde, semblà que'l cel anava a asserenarse.
 En efecte, per la banda de Ponent, hont la boata comensava a aprimarse, no trigà a dibuxarshi una clapa enlluhernadora que els raigs del sol pugnavan per esbotzar. Encastada als vidres de la seva finestra, aquella doneta impacient no'n sabía apartar els ulls, y quan de cop, encetantse la clapa, vegé que's convertía en gran esboranch pel que's vessaren fins a la terra colossals cascates d'argent viu, la dòna respirà, el cor se li desnuà ab un gran sospir d'esplay. «A la fi'l temps mudaría.» La Julita obrí la finestra, sentí la vespa d'un ayre fresch que la refeya y, tombantse d'esquena al sol, va quedarse extasiada.
 La plana's tornava a extendre, gemada, verda d'una tendror encisadora, sota una atmòsfera tan pura qu'un hauría dit que no n'hi havía. En son entusiasme, a la Julita li semblà ja veure guaytar pels atapahits marchs de verns, qu'una mitja claror omplía de misteri, les esquerpes ninfes que, a la claror de la lluna, havían de dansar sobre'l vert vellut dels prats per ells enclosos. Y quí sab fins ahont s'hauría estimbat l'enfebrada imaginació d'aquella dòna, si la enfadosa realitat no li hagués retingut les bri-