Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/165

Aquesta pàgina ha estat revisada.

exclamà la noya, ab una llagrimeta als ulls y ab la cara tan trasmudada, que la Julita cuytà a aguantarla pel colze.
 —Filla, no t'emocionis: l'oncle ho diu pel teu be; ja't pots pensar que prou greu li sab.
 —Nó, no ha estat rès;—feu la noya, passantse'l revés de la mà pel front.—Més m'estimo que m'haja tret la vena dels ulls. Ja he dit que no hi veya clar.—
 Y automàticament, avensà camí avall, tota callada y concirosa. Els altres la seguiren. Era una marxa pausada, respectuosa y fúnebre, com d'un enterro, ni més ni menys que si anessen a enterrar l'ilusió que acabava de morir. Fins aquell oncle, tan dur, semblava emocionat.
 —Be,—digué, a la fi, la tia Julita, pera donar un nou curs als pensaments;—parlem ara de ta mare.
 —Sí;—respongué ab decisió la noya;—de lo altre no'm parlem més. Està resolt entre nosaltres. Per Deu, que la mamà no ho sàpiga. ¿Me farà'l favor, oncle Ortal? Ni directa, ni indirectament parli d'en Deberga a casa.
 —¡Ay, nó, per Deu, no ho fassis pas, Robert! Prou costarà tenir la festa en pau ab lo qu'ha passat.—
 L'Ortal les embolcallà ab una mirada