En els cinch minuts que's passaren pera arribar a despoblat, ningú va descloure'ls llavis; mes, un cop en plena soletat al mitx del tros de carretera que parteix de biaix els rostolls del plà de Rigolísa, la comitiva formà rodona y l'Ortal preguntà en sèch:
—Be, dígas, noya: ¿qu'es veritat que't casas ab en Deberga?
—No es veritat.
—¿Donchs, que l'estimas?
—No m'es indiferent.
—¿Y tu a n'ell?
—Axò no puch assegurarho.
—¿Còm? ¿No se t'ha declarat, encara? Míra, no m'enganyis.
—Soch incapassa de mentir: no m'ha dit ni una paraula d'amor.
—¿Donchs, què son aquestes veus?
—Gelosíes de la viuda Roig, que'm voldría endossar el seu fill.—
Els Ortal van bescambiar una mirada de alegría com felicitantse del descobriment. Després en Robert continuà:
—¿Y la teva mare no t'empeny cap aquell home? ¿No ha procurat acostarvos? ¿No te induheix a casarthi?
—Sols sé que no veuría l'unió ah mals ulls.
—¿Donchs, per què va pendre tan a mal l'avís de la viuda Roig?
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/162
Aquesta pàgina ha estat revisada.
