suposant que, pera dir mal de nosaltres ab donya Pomposa, el seu oncle se l'havía tret
de sobre, y ja l'hem tinguda armada. La mamà ha tornat ab allò de que no hi hà dòna al món més desgraciada qu'ella, ha amenassat ab anàrsen a Barcelona ab el nen pera dexarme sola ab vostès; ha dit que no voldría baxar a dinar y s'ha tancat al quarto.
—¡Camàndules! Ta mare sempre serà axís.
—Be, sí, Robert; però... es que, nosaltres no som a casa; axó no ho has d'olvidar. Jo ja m'he temut que'n passaría alguna...
—¡Oh, si jo t'hagués d'escoltar a tu! Lo primer es lo primer; ja sabs que no m'agrada gastar cumpliments estúpits. Lo que'ns ha dit aquella dòna es serio, y'ls plors del nen y de sa mare, fleumeríes ximples. Elvira, hem de parlar seriament, tu y jo; ¿vols escoltarme?—
L'aludida no pogué dissimular una certa tremolor; però, tot seguit, respongué resoltament:
—Quan vulgui.
—Anèmnosen, donchs, anèmnosen de aquí. ¿No hi hà algun passeig més solitari?...—feu la Julita, temerosa de debò.
L'Elvira se'ls endugué camí d'Ur avall, resolta a escoltar al seu oncle com a un oràcul.
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/161
Aquesta pàgina ha estat revisada.
