Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/160

Aquesta pàgina ha estat revisada.

— li digué la Julita, despedintsen definitivament ab un petó.
 Y la descomunal Pomposa s'encaminà, llavors, cap al embarcader del Estany, apoyantse en el bras del seu fill y ab l'ombrela tancada, a passets insegurs y ab ayres d'exagerat decahiment, sens dubte pera ferse més interessant als ulls d'en Robert y la Julita.
 Y aquests restavan encara palplantats tot contemplantla, aturdits per la sorpresa que acabavan de sofrir, quan passes pressoses que se'ls atansavan, van ferlos tombar el cap.
 Eran de sa neboda.
 —¿Què hi hà, Elvireta? ¿Tu per aquí?—preguntà sa tía, evidentment alarmada.
 —Sí; no s'alarmi, tia, no s'alarmi; però he cregut convenientíssim veurem ab vostès a soles.—
 L'Ortal somrigué ab ayres de sér superior fins al qual no arriban les petiteses humanes.
 —¿La teva mamà's deu haver enfadat per lo del menut, oy? ¡Míra, m'ho he pensat! ¿Veus, Robert, veus?—
 Aquest sacudí les espatlles ab desdeny.
 —Ja saben de quina manera es la mamà. En tocantli'l menut, el món s'ensorra. La criatura ha arribat allí fent deu mil extrems,