Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/151

Aquesta pàgina ha estat revisada.

la seva cunyada anava al hort, ell ja'n tornava. No hi hà que dubtar, donchs, de si havía pensat ò nó en el probable casament de sa neboda y en los perills qu'aquest podía ocasionarli si'l nuvi li resultés indòcil y «hagués caygut de bon ull a la mamà.» Mil vegades havía parlat ab la Julita de la necessitat en que's veurían algun día de casar ells per ells aquella noya ab un jove que'ls fos ben adicte; cómptis, donchs, si s'alarmaren el día que'ls semblà traslluhir en les lletres de l'Elvira qu'aquesta s'estava enamorant d'en Deberga. L'avi Prim no havía pogut dir, sinó, que fent la friolera de quaranta anys que rès sabía del seu amich Pepe al qui havía dexat fadrí a Amèrica, ignorava per complert de quí, ni què, podía esser aquell fill. L'Ortal ja no va plànyer cames en fer inquisitories, y a la fi, per un amich seu, que la corría entre'l món dels desvagats, va arribar a saber qu'en Deberga era un corrido sense fortuna propia, advocat sense plets, que's dava la gran vida a despeses d'una tía seva molt rica, qu'estirava un xich l'orella al gat, al Círcol del Liceu, y qu'era conegut com gran espatutxí en les sales d'armes. L'Ortal mudà'ls colors, pensant en l'encís qu'un tipo axís podía exercir en l'esperit d'aquelles dones inexpertes, y sobre tot en el de la Pilar, tan propensa al