anys, se va llansar com una perdiueta en brassos de l'Elvira. Dexaren l'equipatge a la vaca del empolsat armatost, y, apartantse angunioses de les estretors d'aquell carrer, cuytaren a enfilarse a n'el landau, qu'arrencà arreu com un llamp. Era ja a boca de
fosch, y el serenet, casi be fret, ab que, fins en les jornades més fortes del estiu, moren a Cerdanya les derreres lluhissors del dia, van esborronar una mica als recent vinguts; però la Julita trobà fins deliciosa aquella petita esgarrifansa que li feu refregar el còs per el coxí ab voluptuositats de gata. La mitja lluna del quart crexent, llavors bastant somorta y d'un blanch vaporós de ploma, lluhía encar solitaria en les blavors atenuades d'aquell cel serè y immensíssim; y la dòna, que, a causa de les lletres de la neboda, ho volía trobar tot poetiquíssim, exclamà:
—Míra, Robert, míra, quina lluna! Sembla una ala despresa d'un querubí.
—Ay, que gusto!—afegí'l nen.—Si se me cayese á las rodillas!
—¡Oh, que mono! que xistós!—Tots van celebrar l'acudit de la criatura com un gran destell d'enginy.
Llavors, la tieta y l'oncle parlaren llarga estona del estat actual d'aquest noy, que trobavan melloradíssim, tot un altre.
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/149
Aquesta pàgina ha estat revisada.