Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/142

Aquesta pàgina ha estat revisada.

 Aquesta no va poguer contenir l'impres- sió de repugnància que li causava aquexa acusació alevosa; tombà'l cap pera exprémer més lliurement el fàstich que li amarguejava els llavis, y, desde llavors, tingué per ben fundada l'aversió instintiva qu'envers aquella dòna sentia l'Elvireta. «De segur, de segur, que lo que tenía devant, no era pas altre qu'una xafardera hipòcrita, empesa allí pel desitx de desembrassar d'obstacles el camí que volía ben nèt pel seu fill, a fí de que, aquest, podés mellor arribar a pescar el dot de l'Elvira». Lo mellor sería, donchs, pèndresho a broma, fingir una tolerancia extremada, pera mellor anegar a la xafardera en un mar de confusions.
 —Ah!—exclamà.— Nó, sí; ja ho vaig suposar, ja, que vostè volía dir qu'es home d'historia un poch llarga.
 —Y tant si ho es, senyora Prim! Un plaga dels grossos. Ja pot ben dirho.
 —Sempre ho he presumit axís. Aquest mateix viatge tan sobtat... vagi a saber què li ha fet fer.
 —Veritat qu'es un misteri?—s'atreví a preguntar la viuda Roig, enrogintse a pesar seu y clavant una mirada escorcolladora als ulls de la Pilar.
 —Uy! De segur que hi ballan faldes. Vostè, vostè, que ve de la fonda, podía ha-