Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/137

cuydava a ofegar, y l'amor propi ofès no li inspirava sinó la venjansa y l'odi, que sent sempre la dòna contra l'amant que la abandona.
 De sobte, en plena desesperació, per una d'aquelles regressions estranyes que, en moments axís, fa'l pensament, la viuda Roig va recordar que quan li feya l'amor el qui més tart fou son marit, en un moment de gelosía li havía demanat resoltament que'l desenganyés sense pensarshi.«Sí,—li deya—sí; pènsa que, pera qui cerca la curació, l'amargantor del remey es lo de menos.» Y aquest recort estrany que, de moment, l'esglayà tota com si li vingués d'ultra tomba, fou com taula salvadora a que s'aferrà en aquell naufragi quan sentía ja sucumbir ses darreres energies.
 —Sí, es veritat,—exclamà a la fi;—més val el desengany; no hi vull pensar més. Es mil voltes preferible saber a què atendres, que no pas viure com he viscut fins ara.—
 Y s'axecà y reprengué les seves ablucions, trobant en la frescor de l'aygua fins un consol moral. Una tremolor invencible no la dexà per xò pentinar després, sinó ab gran pena, y quan se presentà a taula, agensada com de costum, estava tan descolorida, qu'en Rossendo li preguntà, tot alarmat, si's trobava malament.