—Expansiónat, filla meva, expansiónat ab ta mare. Tot el mal vé de no ferho axís; de ser tan reservada ab qui menos debías serho. Si jo sabés de quin peu te dòls, moltes vegades obraría d'altra manera. Però còm saberho, si'm callas lo més interessant? Tots fem aquest disbarat sempre!
—Sí; tu sabías la nosa que'm fan els Roig;—saltà l'Elvira, encar com una nena.
—¿Y axò ha de bastar pera que jo, a la meva edat y faltant a l'educació més elemental del món, puga desayrar a una senyora que may m'ha ofès, y que, extranya ò no extranya, està tan amable ab nosaltres? Nó, filla, nó: sígues rahonable, y acabaràs per confessar que, al hotel Jambon, jo no podía obrar d'altra manera. Tots els meus prechs van ser de mera cortesia.
—D'una gent tan pegalosa se'n ha de fugir sempre.
—Convingut; sempre y quan puga ferse bonament, sense ofendre la dignitat dels altres, ni recaure en grossería. La societat té'ls seus drets y'ns imposa debers, filla... Però nó; vinam aquí,... qu'aquest no es el càs. Per la nosa, per l'enuig qu'aquella gent puga causarte, tu no farías la beneytería de plorar, com ploras. Oh, y tu, bon'una pera plorar axís com axís! La causa es més fonda. Vamos, filla, explícat: ¿què volías dir ab
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/132
Aquesta pàgina ha estat revisada.
