extrany, a voltes de gelosía y altres de remordiment; d'un remordiment també extrany, que no podía ser sinó de desitjos indefinits, que s'hauría guardat prou d'entretenirse a formular la qui'ls repel-lía de bones a primeres ab tota sa voluntat, ja no sols com montruós absurdo, sinó fins per conveniencia propia. Eran d'aquells misteris del cor que no's revelan may a ningú y, que, no obstant, la tenían sempre en alarma, com si algú pogués llegir en el fons de la seva ànima lo qu'ella matexa no hi veya més que d'una manera borrosa. D'aquí la sorpresa punyent d'aquelles paraules: «tu tens la culpa de tot.» Donya Pilar, sofrint miratge del remordiment, en aquell instant atribuhí a sa filla la miraculosa ubicuitat del Deu que llegeix en nostre interior, y's quedà esgarrifada y morta d'esglay, ensemps que l'indignava l'injusticia del fallo.
—Còm? ¿Per què tinch la culpa de tot?—preguntà, encara ab veu feble, ab tot y haver
redressat el cap, una vegada refeta.—¿Què he fet jo? ¿Què he fet?
—Acomboyarnos ab els Roigs ab les teves amabilitats inoportunes; posarnos un obstacle;—respostejà la noya, esclafint a plorar violentment y axecantse y fugint a amagar sos plors a dalt, al seu dormitori.
Era tan desproporcionada aquesta res-
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/130
Aquesta pàgina ha estat revisada.
