Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/128

Aquesta pàgina ha estat revisada.

un cop mortal; a n'ell se l'hauría tingut per un vil hipòcrita y panxa-contenta qu'havía estat explotant la bona fè de dues dones amables y, en lloch d'anyoransa generosa, hauría dexat una desilusió tristíssimà.
 Tot dinant, mare y filla no parlaren d'altra cosa; però molt més de lo que gosavan comunicarse y de lo que s'atrevían a apuntar, encongides per la presencia del servey y del menut, valía encara lo que cad'una d'elles se callava, evidentment per forsa. Tot sovint, la qui duya la paraula's quedava sense resposta de la contrincant, una lleu aurèola de rubor tenyía llavors el semblant d'aquesta, y axís successivament.
 Per fi pogueren pendre'l cafè ben soles, a la tauleta del jardí:
 —¿Y no te'n va apuntar rès a tu, a Font-Romeu, mentres esperavam el cotxe y jo parlava ab la viuda Roig?
 —Ni una paraula, si es que me'n va dir gayres. Com que sempre's va estar ab nosaltres aquell fastigós d'en Rossendo, que no parava de dir bestieses...
 —En fi, potser sí que'l reclaman els seus negocis...
 —Pse! No ho crech pas; — feu la noya, ab ayres de fàstich.
 —Donchs, què creus tu, que'n fas aquest fàstich?