Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/124

els ulls fins a l'ànima.—Desagrahit! Y que'n tens poca de vergonya! Tot un any sense vèuret, no contestar a la meva carta!...
 —Si estich tan ocupat, senyora.
 —Ferte'l distret pera no venir ni una sola vegada a saludarme al palco! Tu y jo ens hem de veure, ho sents?
 —Càlli, senyora, càlli per Deu, qu'en Rossendo y la Pilar la sentiran.—
 Tombaren els caps un moment, y, assegurada, ella tornà:
 —Nó, nó. Silenci! Axò es lo que tu voldrías, però no pot ser. Després de lo que hi va haver entre tu y jo a Ribes, la cosa no pot quedar axís. Tu y jo hem de parlar llargament; demà m'instalo a la fonda de Puigcerdà.
 —Per...?—feu ell ab el mateix somrís mofeta.
 —Jo vuy una explicació.
 —Càlli, per Deu, Càlli,—repetí llavors ell, tot baxet.—No sigui imprudent, que l'Elvireta'ns està observant desd'allí baix ¿veu? Dissimúli, dissimúli: ho dich pel seu be.
 —Sí, pel meu! Pel teu; mala pessa! Y a soles, no'm tractis de vostè, ¿ho sents? que, desgraciadament, tens dret a més y no pots renunciarhi sense insultarme.