Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/108

àngel l'ha portat per aquí? ¿Vostè, vostè, aquí dalt?
 —¿Ben segur que m'he perdut, vritat? Ja té rahó, ja.—
 En Rossendo, mal amagat derrera sa mare, estava blanch com un lliri, mentres qu'aquesta, encesa com una posta de sol tardorenca y ab l'enorme pit manxant encara, tot era rumiar còm se treuría aviat el fill de prop.
 —Ay ¿per què diu que s'ha perdut? Tot al revés; que'ns dona una alegría molt gran. ¿Veritat, Rossendo? Míra, salúda al senyor y, vés, avisa a la fonda, qu'esmorzarà ab nosaltres.—
 El xicot no sabía exir de son encongiment ni mirar cara a cara al home que, de segur, estaría enterat de lo del ram, quan, en Deberga, endevinant lo que li passava y desitjant retenirlo pera frustrar les intencions que llegía en la cara de donya Pomposa, feu fins el sacrifici d'abrassarlo, y sense soltarli una de les mans, li digué:
 —Nó, nó, Rossendo, no avisi pas a la fonda, per que no puch esmorzar ab vostès.
 —Còm? Què diu ara?—exclamà donya Pomposa, menjantse aquell home ab els ulls.—¿Aquest desayre'ns donaría?
 —Y tal!—feu el noy.
 —Rès de desayres, senyora; però vostè ja sab que, voler no es pas poder.