—¿Volen més puntualitat? — feu el Nen Xacó, tot rebent al Enriquet al peu del estreb.—Tres horetes justes. Lo que jo ja'ls hi som dit.—
Tot seguit s'obrí la portella vidrada que dona entrada al hotel y, seguida d'una cambrera, se presentà l'hostalera, una vella seca y menuda, ab còfia de puntes negres al cap, a oferir sos serveys.
—Lus senyors—preguntà en català correcte, be qu'ab accent rossellonès—son be els que m'han telegrafiat de Bourg-Madame? Eh be, donchs, poden entrar, si'ls plau.—
Donya Pilar, un xich desencantada per les pobres aparenses d'aquell hostal, preguntà, apart, a n'en Xacó, si allí menjarían be.
—¡Uy! ¡Ne'n só seguríssim; no'n tinga por! ¿Veu, l'altre hotel d'allà a la plassa? Té més aparenses qu'aquest, es cert; mes ja li hi asseguri qu'allà no'ls atiparían pas
com aquí, cah!—
Y com les senyores desitgessen treures la pols, remullarse una mica y allisarse'l cabell, en Deberga dexà que se'n pugessen al primer pis y ell s'allargà fins a la plassa, a tafanejar l'extrany monument allí axecat a la memoria del general Dagovert.
¿Quína no sería la sopresa del foraster, quan, apartant ja'ls ulls d'aquell monument
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/106
Aquesta pàgina ha estat revisada.
