Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/104

s'axamplà. Havían escalat Tample coll de la Perxa, enclòs entrel Font-Romeu y'l puig d'Heyne, y mentres, a mà esquerra, vegeren torrejar el fort de Mont-Lluís, se'ls presentà, a la dreta, rutilant de tornassols encesos, l'escaxalada serra de Madras, arruantse avall, avall, per la gorja del Tet, fins al infinit.
 La Pilar sospirà:
 —¡Ay! ¡Gracies a Deu! Aquell panorama m'oprimía'l cor.
 —¿Donchs, y la solitut, mamà?
 —¡Soletats y soletats hi hà, filla! No'm podía treure del cap la pobra gent qu'ha de passar per allí al hivern, els infelissos que hi han de viure.
 —¡No tant, no tant!...—feu l'Elvira.—A mi m'agradaría passarhi uns díes. Ha de esser un espectacle grandiós. ¿Veritat, Deberga?
 —¿Què diu, senyoreta?—saltà en Xacó, que, en aquells moments, havía abaxat el cap pera parlàlshi.—Poch ne veuría rès. Bon goig d'estarse a la vora del foch y no sentir els udols esgarrifosos del vent els díes de torb.—Després, signant Mont-Lluís:—¿Veuen? No trigarèm pas un quart d'hora a serhi.—
 Y en efecte, als dotze ò tretze minuts, lo landau ja desfilava perdevant del vert talús