Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/10

 Llavors, quan el tren comensà caminar, la petita acabà de cordarse'ls botons d'abaix de son salva-pols mantega, se recullí sobre'l sombreret blanch de palla'l vel maduxa y, trayent d'un elegant sach-de-mà Le Maître de forges, se disposà a llegir, sentantse al costat de la gran, la qual, pera mellor vigilar al menut que no abandonava la finestreta, s'havía aclofat ja en el divan del extrem oposat al del desconegut.
 — Mira: pónte bien la goma del sombrero, Enrique, que se te va á caer. Quítate de ahí, hombre; ¿no ves que te dá el sol? Bája los visillos, hijo.—
 Però'l nen seguía embadalit, contemplant tota aquella riolera extensió d'hortes salpicades de casetes, masíes capritxoses y construccions industrials raríssimes, barrada allà baix, pel bosch de xemeneyes de Sant Martí, derrera les quals s'extenía infinita la faxa del mar, agrisada de tò per una calitja argentada que no's dexava mirar impunement. Y com que'l sol entrava cada cop més endins del cotxe, y'l nen anava tan distret, la bona senyora s'acontentà ab abaxar la cortineta del mitx y la del seu recó, dexant aquell compartiment sumit en la claror suau qu'aplaca la migranya dels qu'han dormit poch. Se redossà be al reco ab propòsit d'ensonellarse y estigué, fins al arribar