Pàgina:Piferrer (1884).djvu/44

Aquesta pàgina ha estat revisada.
44
piferrer

cascada y la campana ho son y de debó: originalíssimas per la forma métrica y per lo moviment rítmich, imbuhidas en una melancolía enternidora, com d' una ánima fondament apesarada, expressivas en la imatge, sóbrias en la execució. Son poesías de to alemany, peró ab la fermesa y claretat d' un meridional. Son románticas de tendencia, clássicas per la severitat de contorns y la prudent mesura del moviment lírich.

A la altura d' aquestas, ó á ben poca menos, han de posarse, de las tres poesías restants, Alina y el genio, El ermitaño de Montserrate y Retorno de la feria, las duas últimas especialment, y entre las duas la primera d' ellas, essent de sentir, com una cosa que avuy dissona un xich á la orella, certs arcaismes y fins certs catalanismes que están en algunas paraulas més que no pas en la forma. Perteneixen totas al género que á Espanya bé se 'n podria dir catalá, de la balada, y que quasi podria dirse que iniciaren en Piferrer y en Carbó. No sé si es Voltaire qui ha dit que 'l primer que compará á la dona ab una rosa, perque es rosa y té espinas, fou un geni; lo segon un talent; lo ters un qualsevol. La literatura catalana dels primers anys usá y abusá tant del tema del cavaller que desesperat d' amors se fa ermitá, y de la fadrina á qui un hereu abandona per un matrimoni de conveniencia després de haverla deshonrada, que El ermitaño de Montserrate y 'l Retorno de la feria, escrits lo 46 y 45 respectivament, ne valen menos á primera vista. Peró passant ratlla á tot lo que s' ha llegit, ¡qué bé es-