Pàgina:Perpetuínes (1907).djvu/95

ha fet esclau el llamp, ¿no podrà un dia
extrènyer la distancia, avui immensa,
que hi ha entre l cap i el cor? ¿No podrà treure,
com del carbó l diamant, de l'egoisme
l'amor pera posar-lo en sa corona?

Tant-de-bo que així fos! Llavors serien
els homes homes i les dones angels.
Més per ara no ho són. Si alguna pura
idea o virtut tenen, prest l'esborra
l'egoisme que va creixent, semblant-ne
sos efectes l'efecte d'un incendi,
que l fum embruta lo que l foc no crema.

Ditxós tu! Ditxós tu que en ta masia,
lluny del brugit del món, vius en la calma,
i en eixes nits d'hivern, per mi tant tristes,
prop de la llar d'ont els tions encesos
claror i llum escampen per la cambra,
mentres ta dòna al nen més petit breça
cantant dolces cançons, tu a l'altre mostres
a creure en Déu i a respectar els pares;
i el vent, que vol entrar per les escletxes,
rutllant de tos fillets els cabells rossos,
te porta l perfum aspre, que aquí anyoro,
dels reínosos pins de la montanya!