Pàgina:Perpetuínes (1907).djvu/64

suposin que l'home sent vivament la felicitat i no s dóna compte de la desgracia, això es, el contrari del que avui succeeix, i que ns-diguin després si com per encantament no apareix a l'instant a llurs ulls devingut el món un veritable paradís.
L'home estaria malalt i no sen donaria gens de compte; sofriria una decepció, un desengany, i continuaria tant tranquil; allò que avui li passa en els casos contraris.
Mentre disfrutés de salut física i moral, ¡quina sensació inexplicable de benestar inondaria ls seus sentits en una mar sense platges ni fons, de voluptats mai concebudes!
I, continuant tot a l'inrevés d'allò que ara pera l nostre mal succeeix, aquella ventura, aparentment infinida, augmentaria encara en intensitat quan sorgís, en l'imaginació adormida en l'arrapament, l'espectre dels mals passats i fins allavores no sentits.
Nessun maggior piacere, exclamaria l'home de tal manera fortunat, recordant els temps d'amargor en els de felicitat, i es faria un tip de riure recordant les ganyotes extranyes que li arrugaven la cara quan reflectia, per pur efecte mecanic, els dolors que un dia va tenir i que no va arribar a sentir.
I arribaria, en l'extasi del seu plaer, a adorar, a rendir culte al dolor, al dolor el qual