ble Robertson? Permeti-m que l'admiri dos minuts.
— No tindrà temps, perquè hem arribat a casa.
— Oh! Senyor...
— Oh! Senyores...
—(Me sembla que aquest home seria un bon marit.)
— (El meu cor se jugaria mil lliures contra el meu cap que aquesta dòna li agrada.)
Estaven briilantissims els salons del palau de lady Ester Moore; una colecció d'inglesos de tots temperaments i de totes mides, desde
l'inglès ganguil fins a l'inglés bolet, inondaven els espaiosos salons ont havia de celebrar-se l casament de l'ideal miss Sara, filla de la mestressa de la casa.
— Qui es el nuvi? — preguntava en William Robertson, amb uh accent irònic especial.
— L'Edward Mac-Murphy.
— No l conec.
— Ningú l coneix, — va respondre un redactor del Punch que havia escrit una obra referent a les belleses de l'anglicanisme a cambi d'un goç de Terranova de dos mesos.
