Pàgina:Perpetuínes (1907).djvu/46

en la vall que al peu de la montanya s'extenia.
L'espectacle que als meus ulls s'oferí era monstruós, absurd.
Semblava que en la Natura també hi regnés el Carnaval.
El riu que limitava la vall per un costat, s'entornava am ses aigues cap dalt de la montanya, am gran satisfacció de l'eixam d'herbes i fulles seques que amb ell anaven al mar, i que en va, pressentint tal fi, s'esforçaven en deturar-se a la vorera de la corrent.
El vent feia sentir en el canyar una musica extranya, i, per ell moguda, una canya més alta que les demés portava amb el seu cos, de una manera exagerada, el compàs ràpid i freqüent d'aquella, inarmonia.
Un clavell, ubriac de rosada, seguia la musica ballant extranyament i tot vinclant el seu cos en lubriques contorsions. Les demés flors veínes sen reien judiciosament l'una a l'orella de l'altra, i devegades s'acotxaven totes d'un cop pera veure millor la follia de la llur companya.
Distreta amb aquell espectacle, una papellona que portava entre ses ales algunes gotes d'aigua no recordà que les havia d'abocar al calzer d'una rosa de tot l'any que, abrigada am una capa de fulles seques, se moria de set en un reco del bosc.