als seus néts embadalits els mateixos contes que en sos palaus de Memfis o de Thebes degué escoltar en sa infantesa, gojosa, Cleopatra.
I no es solament en contes i en cançons i en refrans i en costums aon, gràcies a la llur supervivencia, podem anar cercant la
veritable historia antiga dels moderns pobles: en una cosa en apariencia tant espontania i senzilla com els jocs de l'infantesa podem veure trasparentar despulles d'estats socials fa sigles perduts.
Un dels primers antropòlegs del món, l'inglès E. B. Tylor, en sa notable Primitive culture, consagra a l'estudi dels jocs de l'infantesa en tots els pobles del món algunes eruditissimes pagines[1], i afirma que «en tals entreteniments devegades se poden veure les primeres pagines de l'historia de lo que sen diu infantesa de l'humanitat».
Lo mateix creia un savi espanyol del sigle XVII, Rodrigo Caro, que consagrà una obra especial al mentat estudi amb el títol de Dias geniales ó lúdricos, de la qual, desgraciadament, sols se conserven curts extractes en la Biblioteca Colombina[2]
