taules, ell pensa que les declaracions següents estan prou ben establertes. Tot el tema, però, tractat amb molta brevetat, com no pot ser d'altra manera aquí, és força desconcertant, i no es pot evitar al·ludir a la "lluita per l'existència", a la "divergència de caràcter" i a altres temes de què parlarem més endavant.
Alphonse de Candolle i altres han demostrat que les plantes amb una àrea de distribució molt àmplia, generalment, presenten varietats, i no és estrany que sigui així perquè es veuen exposades a diverses condicions físiques, i també perquè competeixen amb altres conjunts d'éssers orgànics, aspecte que és tant o més important, com veurem més endavant. Però les meves taules també mostren que, en qualsevol territori delimitat, les espècies més comunes, és a dir, amb més individus, i les espècies que estan difoses més àmpliament dins del seu propi territori (que és un concepte diferent de tenir una àmplia àrea de distribució i, fins a cert punt, de ser comunes) donen origen amb més freqüència a varietats prou ben marcades per haver quedat registrades a les obres de botànica. Per tant, són les espècies més pròsperes o, com es poden anomenar, les dominants —aquelles que tenen una àrea de distribució més àmplia, estan més difoses en el seu territori, i el nombre d'individus de les quals és més nombrós—, les que amb més freqüència produeixen varietats ben marcades o, com les considero, espècies incipients. I això potser era d'esperar, perquè, atès que les varietats, per tal d'esdevenir permanents en algun grau, han de competir necessàriament amb la resta d'habitants del territori, les espècies que ja són dominants són les que tenen més probabilitats de tenir descendència, la qual, encara que amb lleugeres modificacions, heretarà els avantatges que van permetre als seus pares esdevenir dominants sobre els seus compatriotes. En aquestes observacions sobre predominança cal entendre que es refereixen solament a les formes que competeixen les unes amb les altres, i més especialment als membres del mateix gènere o classe que tenen hàbits de vida gairebé similars. Pel que fa al nombre d'individus, o com és de comú l'espècie, és evident que la comparació fa referència solament als membres del mateix grup. Es pot dir que una de les plantes superiors és dominant si n'hi ha més individus, difosos més àmpliament, que de les altres plantes del mateix territori que viuen sota gairebé les mateixes condicions. Una planta d'aquesta mena no deixarà de ser dominant perquè hi hagi algues Cladophora al medi aquàtic, o algun fong paràsit, que estan formats per un nombre infinitament més gran d'individus, i més àmpliament difosos. Però si les algues o els fongs superen les espècies afins en els aspectes comentats abans, seran dominants dins la seva pròpia classe.
