l'atracció per qualsevol motiu, les seves varietats hauran quedat registrades gairebé a tot el món. Aquestes varietats, a més, han estat classificades com a espècies per alguns autors. Prenguem com a exemple el roure comú, que ha estat molt ben estudiat: un autor alemany considera dotze de les seves formes com a espècies, que són gairebé universalment considerades varietats per altres botànics; i, en aquest país, es pot demanar a les autoritats botàniques i als pràctics més importants si els roures sèssils i pedunculats són espècies reals i diferents o simples varietats.
Em referiré aquí a la destacada memòria que A. de Candolle ha publicat recentment sobre els roures de tot el món. Ningú no ha disposat mai de tanta quantitat de material per distingir les espècies, ni hi podria haver treballat amb més entusiasme i sagacitat. En primer lloc, detalla tots els nombrosos punts estructurals que varien en les diferents espècies, i ofereix una estimació numèrica de la freqüència relativa de les variacions. Esmenta més d'una dotzena de trets que poden canviar fins i tot en la mateixa branca, unes vegades segons l'edat o desenvolupament, i d'altres sense cap motiu concret. Aquests trets no tenen realment un valor concret, però són, com Asa Gray comenta en les seves observacions sobre aquesta memòria, del tipus que generalment entren en les definicions específiques. De Candolle diu també que ell classifica com a espècies les formes que es diferencien en trets que mai no canvien en el mateix arbre, i que mai no estan connectades per estats intermedis. Després d'aquesta exposició, que és el resultat de molta feina, emfatitza: "S'equivoquen aquells que repeteixen que la majoria de les espècies estan clarament delimitades, i que les espècies dubtoses són una petita minoria. Això semblava cert mentre un gènere es coneixia de manera imperfecta i només se n'havien trobat unes poques espècies, és a dir, que eren provisionals, però, tan bon punt les coneixem millor, sorgeixen les formes intermèdies i augmenten els dubtes pel que fa als seus límits concrets". Afegeix també que són les espècies més conegudes les que presenten el nombre més gran de varietats i subvarietats espontànies. Així, el Roure pènol (Quercus robur) té vint-i-vuit varietats, i totes elles, excepte sis, s'agrupen en tres subèspecies, Q. pedunculata, Q. sessiliflora i Q. pubescens. Les formes que connecten aquestes tres subespècies són comparativament rares, i, com Asa Gray observa també, si aquestes formes connectores, que avui dia ja són rares, s'acabessin extingint, les tres subespècies seguirien tenint la mateixa relació entre elles, com la tenen les quatre o cinc espècies admeses a l'entorn del Quercus robur típic. Finalment, de Candolle admet que, de les tres-centes espècies que s'esmenten en el seu Prodromus com pertanyents a la família dels roures, com a mínim dues terceres parts són
