res, cor si ho fehia, alcuna cosa seria no res.[1] E si l mon hauia haut començament d altre qui no fos Deu, e aquell ha haut començament d altre qui ha haut començament, e aço a nombre infinit, e que Deu no sia començament a negun d aquests començaments e començats, seguir sia que bonea se couengues mils ab començamet començat que ab eternitat, e aço es impossibil; per la qual impossibilitat es signifficat que si lo mon ha començament, coue que l haja de bonea eternal, o de cosa qui haja haut començament de eternal bonea. E con hajam prouat vn Deus esser tan solament, en lo qual es eternal bonea, per aço es maniffestat que si lo mon ha començament, coue que l haja haut de Deu, o d altre cosa qui haja haut començament de Deu. § Si l mon es eternal, e no es creat, es egual en durabilitat ab la eternitat de Deu; on con lo mon sia diuisible en parts on ha deffayliment e mal, ço es a saber, en les coses qui son termenades en quantitat, e qui son corrompables, e mortals, e passibles, e ignorants; e cor aquestes coses sien males, en quant han deffayliment de be; per aço lo mon no s coue tan be ab bonea, con bonea on no haja diuisio ni deffayliment ni mal,[2] se coue ab eternitat, on no ha parts ni coses qui hajen començament ne fi. E per aço es signifficat que l be qui es en lo mon ha començament; cor si no hauia començament, couenrria s aytan be ab eternitat con la bonea de Deu. E si l be creat ha començament, quant mes lo mal
Pàgina:Obres de Ramón Llull (1886).djvu/92
Aquesta pàgina ha estat revisada.
