vn Deu mal, infinit,[1] qui es començament a[2] tots mals, lo qual es possibil a esser desamat per hom. § Lo juheu respos: Veritat es, senyer, que en quant esguardament de caritat, pus noblement pogra desamar volentat creada si desamas Deu qui fos mal infinit, que finit. Mas cor lo Deu mal seria contrari al bo, e lo Deu bo no hauria bonea, granea, eternitat, poder et cetera, si no delia lo Deu mal,[3] per aço no s coue que sia tot ço en esser, per que volentat pogues desamar major mal; cor volentat creada no s coue ab nobilitat qui fos[4] contraria a la nobilitat del creador. E si l Deu bo no delia lo Deu mal, per ço que la volentat creada ne pogues esser meylor, amaria mes sa creatura que si mateix, e seria imperfeccio en ell. E si lo Deu bo no podia delir lo Deu mal, serien eguals en poder, e aço es impossibil; cor si era possibil, esser se couenrria aytant couinablement a[5] infinit mal con a infinit be. On con be e esser se couenguen, e mal e no esser; e perfeccio se couenga ab be[6] e ab esser, e s descouenga ab mal e ab no esser, per aço es maniffestat que impossibil cosa es que infinit mal sia en esser; cor si ho era, esser e no esser se couenrrien egualment ab eternitat e ab infinitat, e aço es impossibil. § Cant lo juheu hac prouat al gentil vn Deus esser tan solament, adonchs demana al gentil si s tenia per pagat de la probacio que li hauia feyta de la vnitat de Deu, per les quatre rahons damuntdites, o si volia que coylis mes de les flors dels
Pàgina:Obres de Ramón Llull (1886).djvu/89
Aquesta pàgina ha estat revisada.
